Com passa sovint, els polítics fan lleis creient que estan beneficiant un col·lectiu quan la realitat és que estan fent tot el contrari. Per tant, analitzen bé els que manen el que pot passar realment? Escolten a les parts implicades?
Per què comento aquest extrem? El 2018 l’ajuntament de Barcelona va modificar el pla general metropolità perquè en tota promoció o rehabilitació integral de promocions a partir de 600M2 es destinés el 30% dels habitatges a habitatges protegits. Tot això sobre paper sembla molt bonic, però la realitat és una altra. Si qui ha de construir els edificis no ho fa perquè no surten els números, que passa? La part treballadora que fa les obres no les fa i genera més atur – aquest és el col·lectiu que es volia protegir – l’economia es mou menys perquè els proveïdors tenen menys feina (ciment, alumini, ceràmica, ascensoristes, etc.) i genera molts menys imposts a cobrar tant per l’estat (IVA) com per l’ajuntament (plusvàlua) i posteriorment quan es venen els pisos un a un per la generalitat (ITP)
Tot aquest sector és molt important per l’economia doncs fer les promocions dóna a menjar a moltes famílies. Actualment s’està venent un 10% dels edificis i solars que es venien abans de la modificació del pla general metropolità, per això, com deia el començament, ni es resol el problema de l’habitatge social (ja que si no hi ha promocions, no hi ha habitatges) i a sobre s’agreuja el problema perquè alguns treballadors de la construcció es queden sense feina o es veuen obligats a marxar per poder continuar treballant.
No es pot passar la responsabilitat de l’habitatge social a l’empresa privada. Qui s’ha de fer càrrec de les labors socials són els estaments públics. Si els governants, en el nostre cas ajuntament i Generalitat, assumissin la seva responsabilitat i incrementessin el parc de pisos en lloguer social, no farien falta aquestes mesures, que realment perjudiquen a tothom, inclús al col·lectiu que es volia protegir.
Ramon Soler
Grup Solfinc
