Les empreses i particulars afectats pels constants canvis en la normativa dels lloguers tenen dret a sol·licitar una compensació
El Reial Decret 463/2020, de 14 de març, pel qual es va declarar l’estat d’alarma va acordar la suspensió de l’obertura a públic dels locals i establiments minoristes no essencials. Aquesta mesura s’ha anat prorrogant fins a la declaració d’el nou estat d’alarma que estableix el Reial Decret 926/2020, de 25 d’octubre. La protecció de la vida i la salut de les persones són prioritàries, al tractar-se d’un dret fonamental consagrat per l’article 2 del Conveni de Roma de 1950 i per l’article 15 de la nostra Constitució. Això justificaria les mesures adoptades per l’Estat en nom de el bé comú i, per tant, les càrregues (en particular les econòmiques generades com a conseqüència de la crisi sanitària, que han de ser assumides per tots els ciutadans i no només una part), ja que som tots els beneficiaris d’aquestes mesures.
Per tant, la responsabilitat de pal·liar els perjudicis econòmics provocats per aquestes mesures, en particular, als petits comerciants i autònoms dels sectors d’hostaleria, espectacles, gimnasos i tots aquells que han vist afectada la seva normal activitat, correspon a l’Estat , com a representant del conjunt dels ciutadans, que és qui ha de compensar als afectats per les mesures adoptades en benefici de tots, de manera que es reparteixin entre tota la ciutadania (encarnada en l’Estat) les conseqüències negatives de la situació que ens hem vist obligats a afrontar.
No obstant això, en lloc que l’Estat hagi assumit la seva responsabilitat, s’han dictat normes (en particular, el Reial Decret Llei 15/2020, de 21 d’abril, i el Reial Decret Llei 35/2020, de 22 de desembre) que traslladen el problema als arrendadors dels immobles i, especialment, als anomenats “grans tenidors” (persona física o jurídica que sigui titular de més de 10 immobles urbans, excloent garatges i trasters, o una superfície construïda de més de 1.500 m2), encara que no tinguin culpa de la crisi sanitària.
D’aquesta manera, aquestes normes estarien vulnerant el dret a la propietat privada, establert en els articles 348 de el Codi Civil i 33 de la Constitució, que és el dret de gaudir i disposar d’una cosa sense més limitacions que les establertes en les lleis, de manera que ningú podrà ser privat dels seus béns i drets sinó per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la corresponent indemnització.
I aquest seria el fonament per determinar la responsabilitat patrimonial de l’Estat i, per tant, la seva obligació d’indemnitzar als afectats, a manera de compensació per la normativa sobre els lloguers, a l’haver-hi un nexe causal entre el fet (promulgació de actes legislatius de naturalesa no expropiatòria de drets que no tinguin el deure jurídic de suportar) i el resultat danyós (conseqüències econòmiques assumides indegudament pels arrendadors causa de l’establert en aquestes normes
Aquesta possibilitat sembla augurada en la introducció de el propi Reial Decret Llei 35/2020, que es posa la bena abans de la ferida, a l’assegurar que aquestes mesures no lesionen els drets constitucionals de la propietat privada i la lliure empresa, però, a continuació, cita la Sentència de Tribunal Constitucional 89/1994, que estableix que les mesures que s’adoptin no poden implicar el buidatge del contingut econòmic de la renda acordada i no suposar una pèrdua essencial de la utilitat econòmica d’el bé arrendat.
En el cas de trobar-se en aquest supòsit, seria convenient iniciar el procediment corresponent el més aviat possible, per evitar que la responsabilitat patrimonial de l’Estat pogués prescriure transcorregut el termini d’un any des que es va produir el fet que motive la indemnització o es manifesti el seu efecte lesiu.
D’altra banda, segueix el nostre contingut al Bloc, Facebook, Instagram o Twitter per a més contingut del sector.
