Una investigació judicial ha posat negre sobre blanc a una pràctica molt comuna entre les màfies d’okupes: exigir al propietari un pagament si vol recuperar els immobles.
Una investigació batejada com a «cas Squatter» ha destapat que les màfies especialitzades a okupar habitatges s’han embutxacat milers d’euros de bancs i fons d’inversió per desallotjar els habitatges que prèviament havien okupat ells mateixos de manera il·legal.
La investigació fa referència a un cas concret entre un gran propietari i un grup establert a Barcelona, dirigit per uns colombians i que va ser desarticulat a finals de l’any passat. Durant la pandèmia, el grup va okupar desenes de vivendes situades a la zona sud de la capital catalana.
Els documents mostren un pacte en un contracte sota el concepte «ajuda al reallotjament», associat a pagaments de fins a 10.000 euros en alguns casos per recuperar la possessió de l’habitatge.
Segons els informes policials a què fa referència el cas, els pagaments solen oscil·lar entre els 6.000 i els 8.000 euros, amb el compromís d’abandonar l’habitatge en un futur. Tot i això, moltes vegades aquest desemborsament no serveix de garantia per evitar l’entrada de nous inquilins il·legals.
De fet, si el fons o el banc no aplica mesures de seguretat, les màfies d’okupes tornen a okupar l’immoble per exigir un pagament nou.
MESURES NECESSÀRIES CONTRA LES MÀFIES D’OKUPES
Davant la legislació actual, hi ha un aprofitament en l’okupació, com són les màfies d’okupes, que es lucren okupant pisos i exigint diners a canvi de recuperar l’habitatge okupat.
És per això que diferents veus del món jurídic han obert el debat en els darrers mesos sobre la necessitat de reformes legislatives per lluitar contra la ‘inquiokupació’.
La modificació de la LAU
Una d’elles és l’aposta per modificar la llibertat de forma del contracte d’arrendament contemplada a l’article 37 de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) per tal que només es puguin acceptar com a vàlids els contractes formals; és a dir, un contracte subscrit per escrit segellat i dipositat a l’organisme competent de la comunitat autònoma on estigui situat l’immoble.
Actualment n’hi ha prou que els demandats aportin un fals contracte d’arrendament, encara que sigui clar que és un contracte simulat perquè el jutge no pugui entrar en aquesta anàlisi per ordenar el desallotjament. L’important és que formalment sigui un contracte d’arrendament, que la seva aparença sigui correcta perquè el jutge ja no pugui ordenar el desallotjament.
Al judici verbal es dilucidarà si aquest títol és vàlid o no, però això ja trigarà any i mig o dos anys i aquest és l’objectiu de l’okupa, aconseguir quedar-se durant aquest temps a l’immoble. Les màfies que controlen l’okupació il·legal ho tenen molt fàcil.
Professionals proposen un segon canvi a l’article 37 de la LAU per donar més eines als jutges en aquest tipus de procediments: que els arrendadors, per poder inscriure els contractes d’arrendament als Registres, hagin d’acreditar la seva condició, mitjançant la presentació d’un títol que els habiliti per arrendar els habitatges. Per exemple, una escriptura.
La solució seria que un dels requisits que exigissin aquests Registres als quals pretenen inscriure els arrendaments és que també acreditessin la seva capacitat per poder arrendar els habitatges, ja sigui perquè els arrendadors fossin propietaris o titulars de drets reals que els atorguessin capacitat per poder llogar habitatges, per exemple, en les diferents modalitats de: usufructuaris, superficiaris, emfiteutes… En molts casos es produeix la circumstància que el títol que legitima per disposar de l’habitatge es troba al mateix habitatge ocupat i el legítim titular dels drets sobre aquest habitatge no hi pot accedir per presentar-lo davant del jutge. Amb aquesta mesura que proposem, als Registres de les CCAA ja estarien acreditats els títols de propietat o dús, i per tant a disposició dels jutges.
Així, s’aconseguiria que qualsevol contracte que arribés a un jutge per acreditar una possessió legal i pacífica de l’habitatge que es pretén desocupar, hauria d’estar obligatòriament inscrit en un Registre públic d’arrendaments. Per això, si no ho estigués, el jutge que conegués de l’assumpte podria ràpidament presumir que aquest contracte és simulat i aplicar les mesures que se li sol·licitessin per al desallotjament dels Okupes, perquè després seguís el procediment plantejat, però ja amb els okupes fora dels habitatges.
Llei d’Enjudiciament Civil i la Llei d’Enjudiciament Penal
Però la reforma legislativa necessària per lluitar contra l’okupació va molt més enllà de la LAU. També és fonamental reformar la Llei d’Enjudiciament Civil i la Llei d’Enjudiciament Penal, a fi que els procediments de desnonament es duguin a terme pels cossos i les forces de seguretat de l’Estat sense esperar l’autorització judicial.
Reforma del codi penal contra la usurpació d’habitatge
Així mateix, es considera necessari reformar el Codi Penal perquè el delicte més usual, que és el d’usurpació d’habitatge, no tingui una simple multa econòmica, sinó que comporti penes de presó menor.
Finalment, la Fiscalia General de l’Estat hauria de:
- Unificar els criteris i les instruccions per a tot Espanya.
- Aclariu què s’entén per un delicte d’usurpació d’habitatge flagrant.
- Informar dels terminis que tenen els cossos i les forces de seguretat per fer fora els llogaters.
Cal tenir en compte que l’okupació ja està considerada com a delicte flagrant, el que passa és que no s’ha aclarit el termini. Del que es tracta és que la policia agafi uns okupes en el moment de la usurpació i que no els hagi donat temps a prendre possessió de l’immoble, que no s’hagin empadronat a la casa i que no estiguin pagant els subministraments ni la comunitat. Per tant, es tracta que els ocupants no acreditin la possessió de l’habitatge. Això és fonamental.
Totes aquestes mesures complicarien la tasca de les màfies especialitzades a okupar habitatges.
És per això que, analitzant els casos d’okupació il·legal, s’ha demostrat que les lleis fins ara han estat insuficients, i que Catalunya ha estat la comunitat autònoma pionera a aprovar normes amb certa tolerància a l’okupació i està traslladant a la societat un missatge erroni per emparar aquest fenomen i legitimar-lo.
L’auge de l’okupació il·legal està produint una desviació de la realitat a Espanya: no hi ha prou habitatge per satisfer la demanda de la població en general, no només la vulnerable. No hi ha habitatges per atendre les necessitats habitacionals que han de solucionar les administracions públiques, i aquestes estan traslladant el problema al sector privat.
Si tens alguna consulta, pots posar-te en contacte amb nosaltres mitjançant els formularis de la web.
D’altra banda, segueix el nostre contingut en el Blog, Facebook, Instagram o Twitter per a més contingut del sector.
